Tres persones majors de seixanta-cinc anys retratades al seu racó de casa.
Desitjos i somnis diferents, amb pèrdues i guanys. Unes han tingut menjar a taula, però els hi ha faltat l'efecte més desitjat. D'altres han perdut als seus éssers estimats però no l'energia per continuar endavant.
Dones que han fet el que s'esperava d'elles; han callat, han plorat soles, i s'han guardat secrets. Un home que ha anhelat tot el que no ha pogut ser en aquesta vida perquè havia de portar menjar a taula i construir la seva casa. Dolor, ràbia i silenci, però també felicitat perquè al final d'una manera o altra estan rodejades de persones que les estimen i parlen diàriament amb elles.
Els retrats s'han realitzat en època postconfinament. Algunes els hi ha canviat realment l'aspecte, ja que els hi han tret les seves il·lusions diàries de poder formar part d'activitats i socialitzar amb les amistats. Encara que a d'altres no els ha canviat en res la rutina.
Elles i ell formen part del nostre present, escoltem-les i aprenem a observar-les de veritat.
Pues me hubiera gustado ser fotógrafo
Alejandro
Ara li explicaria i acceptaria el càrrec de superior
Maite
Ho he tingut tot i potser m’ha faltat de tot
Tura
